El fet que un nen presenti símptomes durant la pràctica d’exercici físic és una situació més freqüent del que es pot pensar. No obstant això, convé diferenciar quins símptomes són banals i quins són alarmants i, per tant, han de ser valorats per un especialista.
Així, en la categoria de símptomes banals, és a dir, aquells que es poden presentar de forma habitual en qualsevol esportista, hi ha la fatiga i els mareigs lleus en esports d’alta intensitat o en aquells casos en què fa poc que s’ha iniciat la pràctica esportiva (per exemple, després de l’aturada estiuenca). Solen ser símptomes que es deuen a adaptacions del sistema cardiorespiratori i desapareixen després d’1-2 setmanes de practicar exercici físic de forma regular. El cor és un múscul més i, com a tal, cal exercitar-lo. Un cor poc habituat a l’exercici físic batega més ràpid i es fatiga abans perquè ha perdut força de contracció. El contrari passa en nens que practiquen molt esport, on la força de contracció és més gran i per tant tendeixen a la bradicàrdia (pulsacions baixes) i la resistència millora. Amb l’entrenament, el cor s’hipertròfia, augmenta la força contràctil i la taquicàrdia disminueix. En conseqüència, es guanya resistència cardiovascular.
Els símptomes que requereixen atenció i valoració per un especialista són el dolor toràcic, els mareigs intensos, la taquicàrdia excessiva (sobretot si es manté després de lesforç físic) o la pèrdua de consciència relacionada amb lexercici físic. D’aquests símptomes, els més freqüents són el dolor toràcic i els mareigs. En la majoria dels casos el dolor o les punxades tenen el seu origen a la musculatura de la paret toràcica i no al cor. Tot i això, sempre convé descartar: miocardiopaties (malalties del múscul cardíac, sobretot si hi ha antecedents familiars), pericarditis (inflamació del teixit que envolta el cor) o patologies de les artèries coronàries (extremadament rares en nens).
Els marejos durant l’esforç físic són també símptomes comuns i solen ser deguts a una adaptació deficient del sistema cardiovascular a l’esport. En aquests casos convé testejar la tensió arterial, i en el cas que estigués baixa recomanar esports adequats per a hipotensos, i fer una analítica sanguínia. La pèrdua de consciència durant l’esforç físic i la taquicàrdia excessiva després d’esforç físic són símptomes que requereixen una valoració preferent per descartar arítmies, ja que poden constituir els símptomes inicials d’una malaltia cardíaca important.
Els antecedents familiars són rellevants quan a la família hi ha hagut casos de miocardiopaties, arítmies o morts sobtades en nens o adults joves i/o infarts en menors de 55 anys.
L’electrocardiograma és la prova bàsica que cal fer davant l’aparició de símptomes durant l’esforç físic. És una prova senzilla, indolora i àmpliament disponible, que permet descartar nombroses malalties cardíaques prevenibles. Les associacions europea i americana de cardiologia (AEPC, AHA) recomanen fer un electrocardiograma a tots els nens i adolescents que practiquin esports de competició i valoren positivament estendre aquesta prova fins i tot també als nens no esportistes. Altres proves més específiques com l’ecocardiografia o la prova d’esforç poden ser útils per completar el diagnòstic en certs casos i molt recomanables segons el temps i la intensitat de l’esport practicat.
En resum, els símptomes durant l’esforç físic són freqüents en iniciar l’activitat física i, en la majoria de casos, no reflecteixen una patologia cardíaca, però depenent del tipus de símptoma i la freqüència convenen ser valorats per un especialista. El consell esportiu realitzat per experts pediàtrics ajuda a reduir aquests símptomes i afavoreix que la pràctica esportiva sigui cardiosaludable i sense risc.
Article del Dr. J. Manuel Siurana
Cap de Cardiologia Infantil HM Nens
Cap de la Unitat de Rendiment Físic HM Nens
