Blog

Què és la fisioteràpia respiratòria?

La fisioteràpia des del punt de vista etimològic és la ciència de la salut que utilitza medis físics (tant naturals com artificials) amb l’objectiu de millorar, mantenir o recuperar l’estat de salut d’un individu.

Per tant, la fisioteràpia respiratòria infantil és el conjunt de tècniques i/o ús de mitjans físics que es fan en situacions de patologia o disfunció del sistema respiratori en els pacients pediàtrics.

Quins són els objectius?

Els principals objectius de la fisioteràpia són l’eliminació de mucositats i la millora del pas de l’aire a través de la via respiratòria, per així millorar-ne el funcionament i millorar la qualitat de vida de l’usuari.

Qui la pot necessitar? Quan està indicat fer-la?

Són molts els pacients que poden tenir indicat fer fisioteràpia respiratòria, entre d’altres, hi ha els pacients que:

• Tenen dificultat per eliminar la mucositat de manera autònoma.
  – Mostren una dificultat per mantenir la saturació (o nivell a la sang) d’O2.
• No poden portar aire a tota la via aèria, ja sigui per mucositat, ja sigui per un estrenyiment del pas de la via aèria.
• Presenten irritació a la via aèria, la qual pot provocar tos no productiva o irritativa.
• Realitzen un patró de respiració que mostra un gran esforç, per exemple: tiratge costal, aleteig nasal, necessitat d’estar incorporat per facilitar la ventilació, etc.

Quins beneficis té?

El pacient obté diversos beneficis després de sotmetre’s a la fisioteràpia respiratòria:

• Una disminució de l’esforç del patró respiratori, la qual cosa implica una tolerància més gran a l’esforç i un millor descans.
• Millor saturació d’O2 amb menys esforç en aquest patró de respiració.
• Major capacitat per eliminar la mucositat de manera autònoma.
• Alleujar la irritació de la via aèria i disminuir el nombre d’atacs de tos irritativa.
• Millor alimentació, en alliberar la via aèria superior (sobretot les fosses nasals) el pacient pot respirar usant el seu nas mentre té el bolo alimentari a la boca.
• Millorar lús de la medicació inhalada, ja que, en millorar el pas de laire, es pot afavorir que la medicació arribi a més àrees dels pulmons per tenir més efecte.
• Redueix les possibilitats de recaiguda.
• Redueix la necessitat de medicaments, sobretot de rescat.
• Dóna eines a pacients col·laboradors i pares per aplicar al dia a dia.

Com es fa? Quines tècniques es fan servir?

Durant una sessió de fisioteràpia Respiratòria s’utilitzen diverses tècniques o recursos físics:

• Teràpia manual: en la qual es fan servir les mans del terapeuta, es pot utilitzar tant en nens grans i col·laboradors, com en nadons o pacients que tenen dificultat per seguir instruccions. S’utilitzen amb diversos objectius.
  • Canviar el flux respiratori del pacient.
  • Afavorir la mobilització de les secrecions cap a la sortida de les vies aèries inferiors.o Afavorir el pas de l’aire per tota la via aèria.
  • Provocar el reflex la tos en aquells casos que el pacient no és capaç de tossir espontàniament.
• Nebulitzacions: aquesta eina produeix una suspensió liquida en aire que produeix un vapor, el líquid habitualment és sèrum fisiològic. Produeix un alleugeriment de les irritacions de la via aèria i canvia la densitat de la mucositat, la qual cosa pot millorar la posterior eliminació.
• Exercicis dirigits: Són exercicis que es realitzen en un pacient que pugui col·laborar de manera activa durant la sessió. Busquen la variació del flux de l’aire que el pacient inhala i exhala, variant la velocitat i el volum d’aire. Aquests tenen els objectius de mobilitzar les secrecions, millorar el pas de l’aire, millorar la força de la musculatura implicada en la respiració i donar eines al dia a dia per millorar la qualitat de vida.
• Ús de rentats nasals: s’utilitzen per eliminar la mucositat a les fosses nasals, es realitza amb sèrum fisiològic.

Què es fa durant una sessió?

• Primer es fa una exploració inicial, que consta de:
  • Observar el nen i el patró de respiració.
  • Buscar la presència de moc a les fosses nasals i boca.
  • Auscultar per detectar sons que puguin indicar presència de mucositat o bé una dificultat del pas de l’aire.
  • Observar si el pacient tus espontàniament i quin tipus de tos presenta.
  • Preguntar als familiars sobre l’alimentació, el descans, les deposicions, el nivell d’activitat del dia a dia, sobre la tos (en cas de no aparèixer espontàniament), etc.
• Seguidament es procedeix a realitzar el conjunt de tècniques per a la situació que ha detectat a l’exploració. Depenent del nen serà una sessió més passiva o més participativa quant a la col·laboració, en el cas dels més petits les sessions són passives i sense necessitat de col·laboració.
• Finalitzat el conjunt de tècniques per a aquesta sessió, es tornarà a fer una exploració igual a la “inicial”.
• Finalment, en funció de com ha estat el transcurs de la sessió, es proposarà un seguiment en funció de la situació particular de cada cas i es donaran eines o pautes a les famílies per poder-les aplicar a casa.