Dislèxia

Quina és la causa?

La discussió sobre la causa d’aquest trastorn continua oberta avui en dia. Les hipòtesis s’agrupen principalment en dues grans àrees o tipus de problemes: de tipus neurològic i de tipus cognitiu. Les causes de tipus neurològic es refereixen a la manera de processar la informació. En general, s’admet que l’hemisferi cerebral esquerre està implicat en l’adquisició d’habilitats en la lectoescriptura. D’aquesta manera, una immaduresa en el desenvolupament produiria aquests problemes. També se li atribueix un component hereditari.

Una altra explicació de la dislèxia és entenent-la com una deficiència neurològica, com una alteració de la memòria a curt termini o com un problema lingüístic d’algun tipus.

Quins símptomes presenta?

En la dislèxia els símptomes canvien a mesura que el nen creix o evoluciona. Des de l’etapa preescolar és possible apreciar petits detalls que poden fer-nos sospitar que un nen és dislèxics. Entre els sis i els onze anys els símptomes són més evidents i coneguts. A partir dels dotze anys es fan molt clares les alteracions de l’aprenentatge.

Perquè un nen sigui dislèxic no cal que presenti tots els símptomes que es detallen a continuació, encara que tampoc no ho és si només presenta algun d’aquests símptomes.

Preescolars (nens de tres a cinc anys):

· Presenta història familiar de problemes dislèxicss (pares, germans, etc.). 
· Mostra retard en el desenvolupament de la parla amb dificultats per pronunciar les paraules.
· Té dificultat per seguir instruccions i aprendre rutines. 
· Mostra falta d’atenció i augment de l’activitat i la impulsivitat. 
· Presenta retard per memoritzar els nombres, l’abecedari, els dies de la setmana, els colors i les formes. 
· Té falta de control i maneig del llapis i de les tisores. 
· Confon paraules que s’assemblen en la seva fonètica. 
· Presenta dificultats amb les paraules rimades i amb les seqüències.

Escolars (nens de sis a onze anys):

· Inverteix lletres, nombres i paraules i confon l’ordre de les lletres dins de les paraules. 
· Mostra dificultat per connectar lletres i sons i per desxifrar paraules apreses. 
· Presenta dificultat en la pronunciació de paraules i inverteix o substitueix síl·labes. 
· Confon dreta i esquerra i escriu en mirall. 
· No subjecta bé el llapis, amb trastorn en la coordinació motora fina, la qual cosa fa que tingui una lletra deficient i una cal·ligrafia pobra. 
· La seva comprensió lectora és pobra. És lent per recordar informació. 
· Té problemes amb el temps i no aconsegueix saber l’hora, el dia, el mes i l’any. 
· Mostra dificultat en l’aprenentatge de conceptes numèrics bàsics i no pot aplicar-los en càlculs o per resoldre problemes. 
· Presenta frustració amb possible inici de problemes de conducta.

A partir dels dotze anys:

· Té problemes de concentració quan llegeix o escriu. 
· Falla en la memòria immediata i no recorda el que ha llegit per la seva dificultat amb la comprensió de la lectura, el llenguatge escrit o les matemàtiques. 
· Mostra dificultats per organitzar l’espai, els seus materials de treball i els seus pensaments en escriure o parlar. 
· No aconsegueix planificar el seu temps ni té estratègies per acabar a temps les seves tasques. 
· Treballa amb lentitud i no s’adapta a ambients nous. 
· No funcionen les habilitats socials i no aconsegueix fer amics ni entendre les discussions. 
· Finalment, evita llegir, escriure i les matemàtiques, i es bloqueja emocionalment.

Què he de fer si el meu fill és dislèxic?

Davant de la sospita de dislèxia, el més adequat és consultar amb el pediatre i amb un psicopedagog, que valorarà el problema, confirmarà o no el diagnòstic, i marcarà les pautes i el tractament que cal seguir.

Encara que cada nen té unes necessitats particulars, els pares poden trobar útils algunes estratègies de suport al nen amb dislèxia:

Suport familiar

És molt important que un nen amb dislèxia rebi en tot moment el suport de la seva família. Quan comença a aflorar el problema, se sol crear una relació molt tibant amb la família: el nen normalment té qualificacions baixes a l’escola, i la paraula esforç no és sinònim de cap resultat positiu. Aquestes pressions influeixen negativament en la seva relació amb els altres: família, amics, escola, etc. El nen comença a pensar que és un beneit, ja que tot i que fa un esforç, és incapaç d’aprendre els ensenyaments més bàsics (llegir, escriure, les taules de multiplicar, etc.), i tampoc no troba una explicació al seu problema. La família i l’escola solen etiquetar-lo de dropo i de no posar interès en el que fa. En aquest moment el nen perd alguna cosa molt important per al seu desenvolupament: l’autoestima.

La millor ajuda que podem oferir-li és la nostra comprensió en tot moment, i crear un clima de seguretat afectiva fent-li saber que ell simplement és diferent i que diferents ho som tots.

Suport a l’escola

És imprescindible que tot nen dislèxic rebi un tractament específic, però és crucial que el seu problema sigui atès, al mateix temps, a l’aula.

L’atenció escolar s’ha de basar primordialment en la comprensió del trastorn, encara que cal fugir de les mesures massa protectores. Ha de quedar molt clar que el problema no està condicionat per una manca de motivació o mandra, ni tampoc per un nivell baix d’intel·ligència. Es recomanen una sèrie de normes que s’haurien d’individualitzar per a cada cas. Amb això s’intenta optimitzar el rendiment, al mateix temps que s’intenten evitar problemes de frustració i pèrdua d’autoestima, molt freqüents entre els nens dislèxicss.

Aquestes recomanacions són les següents:

· Fer entendre a l’alumne que es coneix el problema i que es farà el que calgui per prestar-li ajuda. 
· Fer-lo asseure a les primeres files, a prop del professor, per poder prestar la millor ajuda.
· Ajudar-lo a pronunciar correctament les paraules. 
· No utilitzar el mètode «global» per a l’aprenentatge de la lectura. 
· No pretendre que arribi a un nivell lector igual al dels altres nens. 
· Prestar-li una atenció especial i animar-lo a preguntar quan tingui algun dubte. 
· Comprovar sempre que ha entès el material escrit rebut. 
· Comprovar que el material que se li ofereix per llegir és apropiat per al seu nivell lector. 
· Valorar els treballs pel seu contingut, no pels errors d’escriptura. 
· Fer les valoracions oralment, sempre que sigui possible. 
· Recordar que requereix més temps que els altres per acabar les seves tasques. 
· Mirar de destacar els aspectes positius en el seu treball. 
· Evitar que llegeixi en públic. 
· Valorar els progressos d’acord amb el seu esforç, no amb el nivell de la resta de la classe. 
· Permetre-li, si li és útil, fer servir la taula de multiplicar, la calculadora i els enregistraments. 
· Permetre-li l’ús de mitjans informàtics. 
· Ensenyar-li a prendre apunts mitjançant notes breus. 
· Posar-li menys deures de lectura i escriptura. 
· No fer-li copiar grans paràgrafs de la pissarra, sempre que sigui possible, i donar-li una fotocòpia, si pot ser. 
· No ridiculitzar-lo mai. 
· No corregir-li tots els errors d’escriptura en una prova escrita. 
· Acceptar que es distregui amb més facilitat que els altres, ja que la lectura li comporta un sobreesforç. 
· Prendre en consideració el fet que escoltar i escriure simultàniament li pot resultar molt difícil. 
· Tractar de destacar els aspectes positius del seu treball. 
· Repetir-li la informació nova més d’una vegada, a causa del seu problema de distracció, memòria a curt termini i, de vegades, escassa capacitat d’atenció. 
· Comprendre que té una dificultat tan real com un nen cec, del qual no s’espera que obtingui informació d’un text escrit normal. Alguns nens dislèxics poden llegir un passatge correctament en veu alta i, tot i així, no comprendre el significat del text.