Sembla que en els darrers dos mesos hi hagut més casos i brots de galteres dels que habitualment solen presentar-se.
A la imatge en la columna blava podem observar els brots i a la columna gris els casos declarats.
Es tracta d’una malaltia greu o preocupant ?
En general s’ha de dir que no. Es tracta d’una malaltia de les glàndules salivals, preferentment la paròtida
Al voltant d’un 10 % dels casos poden presentar manifestacions clíniques de meningitis vírica. Es tracta d’una meningitis que no acostuma a presentar complicacions i evoluciona espontàniament a la curació sense cap tipus de tractament específic. Pot donar lloc també a pancreatitis.
Es una malaltia que té la mala fama de la presentació d’orquitis ( inflamació testicular amb possibilitat d’atrofia), fet que succeeix després de la pubertat i és excepcional en infants. A les noies la inflamación del ovaris (ooforitis), és un fet menys conegut. Com totes les malalties víriques poden presentar també altres complicacions rares com artritis, sordesa o trombocitopènia.
Quin germen produeix les galteres?
El més conegut és el virus de les galteres, però també el virus d’Epstein-Barr (mononucleosi infecciosa), citomegalovirus, parainfluenza tipus 1, enterovirus, virus de la immunodeficiència humana entre d’altres i menys freqüent, però també possible pot estar causat per bacteris.
Quines són les manifestacions característiques de la malaltia?
Aparició bastant sobtada de tumefacció de la paròtida (cara de netol o batraci) , encara que pot anar precedida, un dia o dos abans, per mal d’orella. Es poden afectar les dues paròtides o només una. La tumefacció aixeca el lòbul de l’orella. Fa mal a la pressió i al parlar. La pell que la recubreix no presenta signes inflamatòris. La secreció salival està minvada i unida al dolor fa que dificulti l’alimentació. Acostuma a durar uns 6-7 dies. Molt menys freqüent però també possible és l’afectació de les altres glàndules salivals.
Quan temps contagien els malalts?
La màxima transmissió del virus comença abans de les manifestaciones clíniques de tumefacció.
S’aïlla el virus de la saliva, vehicle de transmissió, 7 dies abans i fins a 8 dies després de la tumefacció. Els objectes on resta saliva poden també ser vehicle de transmissió.
Quin període d’incubació té?
El més freqüent entre 16 i 18 dies, però pot ser de vegades de 12 a 25 dies
Quan temps ha d’estar aïllat el malalt?
Fins a 5 dies després de l’inici de la tumefacció el nen o la nena no hauria de fer vida escolar i social.
Com es tracta la parotiditis?
No té un tractament específic, es tracten els símptomes.
Existeix una vacuna contra les paperes?
Si, existeix una vacuna de virus viu atenuat, que forma part de la vacuna triple vírica (xarampió-rubeola-parotiditis). S’apliquen dues dosis, que en el nostre entorn acostuma a ser administrada entre els 12 i 15 mesos amb un recordatori als 3-4 anys, segons els diferents calendaris que han existit des de la seva implementació a l’any 1981 sistemàticat a tot l’estat espanyol. En el transcurs dels anys s’han aplicat diferents soques. Principalment la soca Jeryl Lynn ( la actualment emprada) , però també s’ha utilitat la soca Rubini entre els anys 1994-96.
Com és que han agafat la malaltia els nens vacunats correctament?
En primer lloc cal recordar que no hi ha un únic virus com a responsable i per tant pot donar-se per altres virus dels que no hi ha vacunes. Però efectivament hi han hagut casos pel virus de les galteres com indica la gràfica de casos facilitada pel Departament de Salut.
La vacuna de les galteres actual, que és la de la soca Jeryl-Lynn, no és el 100% efectiva. Es considera que malgrat rebre dues dosis la seva efectivitat és del 88% , amb oscil·lacions (66-95%), mentre que quan es rep una dosis 78%, amb oscil·lacions (49-92%)
Això fa que la malaltia es pugui presentar entre individus perfectament vacunats i el fet de que convisquin infants de la mateixa edat en centres escolar o esportius , pot propiciar que més d’un estigui entre els que no hagin fet una resposta correcte d’anticossos i afavorir el contagi. Per tant aparició de petits o grans brots.
Actualment hi ha casos entre escolars, podria ser afavorit pel que s’acaba d’explicar i entre universitaris. Aquests, probablement serien majoritàriament entre els vacunats amb una altre soca (Rubini) durant els anys 94-96 , que posteriorment es va veure que no era plenament efectiva.
Altres possibilitats son la pèrdua de protecció del la protecció immunitària de la vacuna amb els anys i els canvis d’agressivitat de les soques dels virus infectants.
Dr. Martínez Roig
Consultor sènior
