Tics

Què són

Són moviments o vocalitzacions involuntaris, repetitius i ràpids, que imiten determinats moviments o sons (són estereotipats), com ara el parpelleig, rascat, gargamelleig, etc. S’incrementen en les situacions de tensió o de concentració i desapareixen durant el son.
Els tics són el trastorn del moviment més freqüent a la infància. Es presenten en múltiples formes i són, en general, benignes. Habitualment són transitoris i desapareixen sols, sense precisar medicació. De vegades, però, poden cronificar-se i arribar a interferir l’activitat habitual del nen, repercutint en la dinàmica familiar i escolar.

Causes

L’origen encara no és ben conegut. Fa anys es pensava que la causa era exclusivament psicològica, però actualment hi ha prou evidències per pensar en un factor genètic a l’origen dels tics, especialment els crònics. Aquestes alteracions genètiques podrien afectar determinades zones del cervell, així com el funcionament normal dels neurotransmissors (substàncies químiques que transmeten els estímuls entre les neurones), provocant així l’aparició del tic. Els estudis realitzats en famílies amb diversos membres afectats suggereixen la intervenció de diversos gens (herència poligènica), així com una influència decisiva dels factors ambientals en l’aparició i el manteniment dels tics.

Símptomes

Segons el tipus, poden ser:

• Motor simple: Moviment breu i aïllat, com parpelleig o sacsejades del cap.
• Motor complex: Moviment més elaborat i complicat, que pot semblar voluntari, com ara gratar-se o tocar objectes.
• Fònic simple: Sons aïllats, sense significat, com tos o gargamelleig.
• Fònic complex: Vocalitzacions elaborades, com ara síl·labes o paraules, ecolàlia (repetir paraules) o coprolàlia (paraules obscenes).

Tots aquests tipus de tics poden presentar-se aïllats o associats els uns amb els altres, en forma de tics múltiples.
Segons l’evolució, els tics es classifiquen en transitoris i crònics:

• Tic transitori: Dura menys de dotze mesos i desapareix espontàniament, encara que es pot repetir per temporades.
• Tic crònic: dura més d’un any i, encara que pot presentar intervals lliures de tics, mai no sobrepassen els tres mesos. El tipus més important dins aquest grup és el trastorn de Tourette.

Trastorn de Tourette

És un trastorn amb tics crònics, múltiples, motors i fònics, que van variant en tipus i intensitat al llarg del temps. S’inicia abans dels 18 anys i provoca una interferència important en les activitats de la vida diària. S’associa gairebé sempre amb pensaments obsessius i fòbies, que obliguen el pacient a fer comportaments compulsius (accions repetitives i estereotipades, com ara rentar-se les mans repetidament, recomptes, ordenar objectes, etc.). A més, es pot acompanyar d’altres alteracions de l’ànim (ansietat/depressió) i de trastorns del comportament i de l’aprenentatge.
Aquesta síndrome ha de ser diagnosticada i controlada per l’especialista, i sol necessitar tractament farmacològic per controlar els símptomes. Tot i això, un alt percentatge de pacients presenten una clara millora del trastorn amb el pas dels anys.

Diagnòstic

En primer lloc, cal diferenciar els tics d’altres trastorns del moviment que poden ser semblants, per la qual cosa haurà de ser l’especialista qui confirmi el diagnòstic, sobretot als tics de llarga evolució.
Només un petit percentatge dels tics està causat per lesions cerebrals o malalties neurològiques, però aquests pacients presenten uns símptomes associats força evidents, que ajuden el neuròleg a realitzar el diagnòstic. Poden confondre’s amb alguns tipus de crisis epilèptiques, aparèixer després d’un traumatisme cranial, com a efectes secundaris d’alguns fàrmacs, després de certes malalties infeccioses, o en alguns casos de discapacitat psíquica i autisme
Finalment, cal considerar que, de vegades, els tics crònics poden estar associats a altres processos, com ara comportaments obsessius, ansietat, depressió, dèficit datenció amb hiperactivitat, trastorns del son i dificultats daprenentatge. Aquesta patologia associada haurà de ser correctament avaluada i tractada pel neuròleg o psiquiatre infantil, amb el suport psicològic i pedagògic necessaris.

Tractament

Hi ha diversos fàrmacs per tractar els tics, però no sempre cal utilitzar-los. El tractament farmacològic d’un nen amb tics ha de ser individualitzat, i s’ha de reservar per als casos en què el tic trastorni, per la forma o la intensitat, l’activitat diària del pacient. A més, haurà de ser limitat en el temps, i retirar-se tan aviat com s’observi un control eficaç dels símptomes. Cal tenir en compte que els medicaments no curen els tics, només els controlen, i que molts tics desapareixen espontàniament després d’un cert temps d’evolució. Entre els fàrmacs més utilitzats destaquen la clonidina, l’haloperidol, la pimocida, la risperidona, la fluoxetina i la paroxetina. Tots aquests tractaments han de ser indicats i controlats pel neuròleg o el psiquiatre, mitjançant visites freqüents, sobretot quan es modifiquen les pautes. Sempre comença el tractament amb dosis baixes, que es van augmentant progressivament segons la resposta i la tolerància. Quan s’assoleix un control acceptable dels tics (quan no interfereixen en l’activitat habitual), es mantenen un temps prudencial i comença la retirada progressiva, vigilant la reaparició dels símptomes.
D’altra banda, el tractament farmacològic ha d’estar sempre acompanyat per la informació/educació del nen, familiars i professors. Moltes vegades, cal el suport i tractament psicològic per tal d’identificar i solucionar les causes desencadenants del tic. Si això no és possible, s’intenta minimitzar-ne les conseqüències sobre la conducta del nen, especialment en els casos de tic crònic.

Prevenció / Consells

En primer lloc, no cal culpabilitzar el nen. El pacient amb tics no els pot evitar i no ho fa a propòsit, encara que el tic sigui sorollós o socialment molest. No serveix de res prohibir que el nen faci tics perquè no els pot controlar. Aquesta conducta provocarà paradoxalment un augment perquè s’incrementa el nivell de tensió sobre el nen i l’ansietat que aquest sent.
Cal observar l’evolució dels tics, si empitjoren o milloren amb el temps, però sense que el nen se senti constantment observat. També s’ha d’intentar esbrinar si hi ha algun problema d’ansietat en el nen, interrogant-lo a ell, als pares i als professors. Si el pacient està preocupat pels tics, se l’ha de tranquil·litzar, informant-lo sobre la naturalesa benigna i transitòria dels mateixos.
Per prevenir l’aparició i la cronificació dels tics, cal intentar evitar els factors estressants: programar adequadament les tasques escolars, regular els horaris de son, evitar la programació de TV no adequada, així com l’abús de videojocs, mòbils, etc.