Definició
El mal de cap o cefalea és un símptoma que es presenta associat moltes vegades a malalties pròpies de la infància. No obstant això, els mals de cap independents d’aquests processos són freqüents i poden ser de diferents tipus (tensional, migranyós, postraumàtic, etc.). Podem dir que fins a 50 de cada 1.000 nens en edat escolar pateixen cefalees amb relativa freqüència. Alguns estudis afirmen, fins i tot, que el 69% dels nens ja han patit algun episodi important de cefalea abans dels 14 anys.
Causes
Els factors emocionals tensionals (estrès, exàmens, problemes familiars…) provoquen una contractura muscular involuntària i mantinguda, que pot acabar produint la cefalea.
D’altra banda, certs aliments, com ara la xocolata, els plàtans, els formatges, els fruits secs, etc., poden induir crisis de migranya. Actualment, hi ha anàlisis per identificar els pacients sensibles a aquests factors i poder establir unes normes dietètiques específiques que millorin l’evolució de la migranya.
Altres possibles desencadenants poden ser els traumatismes cranials, l’exercici físic intens, canvis del ritme de son, fatiga, menstruació, exposició solar…
En el cas de les migranyes, aquests factors desencadenants poden actuar sobre una predisposició genètica heretada, produint les crisis. Cal tenir en compte que aproximadament el 75% dels nens migranyosos presenten antecedents familiars de primer grau i que ja s’han identificat diversos gens relacionats amb la migranya.
Símptomes
Cefalea tensional:
Se sol tractar d’un dolor de llarga evolució. La freqüència dels episodis pot ser de dues o tres vegades per setmana i tendeix a cronificar-se en molts casos, arribant a ser diària. Predomina a la tarda i sobretot quan el nen torna de l’escola. Dura generalment diverses hores i no cedeix fins que el noi es fica al llit i dorm o fins que se li administra un analgèsic, que sol donar bons resultats. És de tipus continu i localització frontal o difusa. El dolor s’intensifica als ambients angoixants o amb soroll i en general no s’acompanya d’altres símptomes.
Migranya:
L’edat inicial se situa principalment entre els 6 i els 10 anys. És molt habitual que un dels pares o algun altre familiar proper també pateixin migranyes. Els episodis són repetits (entre un o dos per setmana fins a un cada diversos mesos) i, entre aquests, el nen sol trobar-se bé. L’horari predomina a la franja de la tarda-nit, i el dolor dura entre una i dues hores, de vegades més. Sol localitzar-se al front i, en menys ocasions i nens més grans, en un sol costat del cap. És un dolor més intens que el de la cefalea tensional i sol interferir l’activitat del nen. El somni i el repòs en un lloc fosc i tranquil generalment alleugen el dolor. Gairebé sempre va acompanyada de falta de gana, dolor abdominal, nàusees i vòmits. De vegades, poden existir símptomes previs a l’inici del dolor (aura), en forma d’alteracions visuals (taques negres o brillants) i sensacions de formigueig o pèrdua de força a les extremitats.
Símptomes d’alarma:
És aconsellable acudir a un servei d’urgències si el dolor comença molt bruscament i és molt intens, o quan s’associa a alteracions del nivell de consciència, a convulsions oa febre amb rigidesa de clatell.
En altres ocasions, no cal acudir a urgències, però sí visitar com més aviat millor el seu pediatra:
- Si el dolor és molt localitzat i sempre al mateix punt
- Quan es desencadena o s’agreuja per la tos o els esternuts
- Quan augmenta la freqüència o la intensitat dels episodis
- Si s’evidencia algun canvi en les característiques del dolor o els símptomes acompanyants, comparats amb els episodis anteriors
Diagnòstic
El pediatre o el neuropediatre escriu la història clínica, anotant els antecedents i les característiques de la cefalea, i realitza una exploració clínica completa. Amb aquestes dades, ja es pot orientar un diagnòstic moltes vegades. Cal tenir en compte que la principal font d’informació per fer el diagnòstic són les característiques de la cefalea i, sovint, no cal fer proves complementàries. Aquestes han de ser reservades per als casos en què el metge sospiti que hi ha alguna malaltia relacionada amb la cefalea.
Tractament
Si el dolor no és fort i no interfereix l’activitat del nen, n’hi ha prou amb distreure’l amb una altra ocupació o permetre-li que descansi uns minuts. En cas que la cefalea sigui intensa, convé que dormi o reposi en un lloc fosc i silenciós. Alguns nens experimenten millora amb l’aplicació de compreses fredes al front.
Si cal l’administració d’analgèsics, cal donar-los en els primers moments en què el pacient és capaç de reconèixer la cefalea. Es pot utilitzar paracetamol o ibuprofè, sempre a les dosis i amb la pauta que indiqui el pediatre. El medicament sol administrar-se per via oral, però s’ha de recórrer als supositoris o als comprimits sublinguals si hi ha vòmits o nàusees. Aquestes dues vies també aporten més rapidesa d’acció.
Prevenció / Consells
Cal intentar identificar els possibles desencadenants de les crisis (disciplina escolar, exercici, dieta, etc.). Per això és útil la confecció d’un “Diari de la cefalea” pels pares del nen, on s’anoten les característiques dels episodis i la seva possible relació amb altres factors. Aquest “diari” serà de gran ajuda per al metge a l’hora de fer el diagnòstic, així com per controlar l’evolució de la cefalea.
Un cop establert el diagnòstic, són aconsellables algunes mesures per disminuir la freqüència i la intensitat dels episodis. Si hi ha precipitants tensionals, cal establir unes normes per a l’estudi, regular l’horari de son i proposar activitats extraescolars esportives o lúdiques per relaxar el nen. En el cas de les migranyes, pot ser beneficiós restringir la ingesta de formatge, fruita seca, xocolata, plàtans, conserves i embotits. En general, cal intentar evitar els ambients tancats i angoixants, l’exposició perllongada al sol sense protecció i els canvis bruscs del ritme de son.
Altres dades d’interès
El Servei de Neuropediatria de HM Nens disposa de la Unitat d’Estudi i Tractament de les Cefalees, que permet la valoració protocol·litzada i la realització de les interconsultes i proves complementàries necessàries, així com el seguiment de l’evolució i la resposta al tractament de cadascun dels pacients.
