Són glàndules formades per teixit limfàtic recobert de mucosa respiratòria trobant ubicades entre la via respiratòria nasal i la part posterior de la gola, més concretament a la nasofaringe, podent augmentar de mida de manera natural (començant fins i tot durant el desenvolupament fetal), o bé estar causat per una infecció i inflamació crònica. Se les coneix vulgarment com “vegetacions” o “carnots”.
Les vegetacions adenoides formen, juntament amb les amígdales palatines i les amígdales linguals, l’anomenat anell limfàtic de Waldeyer. A la superfície es produeix una gran quantitat d’immunoglobulines i substàncies responsables de la immunitat, constituint la primera porta de defensa davant la infecció. Els nens en els seus primers anys estan elaborant la seva immunocompetència, per això aquests òrgans es troben més desenvolupats que en l’adult.
Les adenoides de mida normal no provoquen cap símptoma i desapareixen en l’adolescència sense provocar problemes. No obstant això, alguns nens amb infecció respiratòria de repetició, poden créixer, tornant-se permanentment hipertrofiades durant tota la infància. És important recordar que l’etapa de major creixement d’aquest teixit és entre els 3 i 6 anys d’edat. Tot i això en casos excepcionals pot observar-se també en nens més petits.
Les adenoides hipertrofiades poden obstruir el pas d’aire per la cavitat nasal, provocant alteracions com respiració bucal i sorollosa, apnea del son, roncs nocturns, veu nasal, mucositat persistent i sensació d’oïda tapat. A més pot repercutir, sobre el moviment normal de secrecions nasals condicionant problemes d’inflamació crònica o aguda recurrent.
Les dificultats respiratòries són més comuns a la nit, ja que quan dormim la nostra musculatura es relaxa, augmentant així l’obstrucció de la via aèria per les adenoides hipertrofiades. Els nens amb adenoides grans poden tenir malsons freqüents, son irregular i turbulent, episodis curts de pausa respiratòria, anomenats apnea nocturna. El nen dorm malament i passa el dia irritat, cansat i somnolent.
La hipertròfia adenoide fa que els nens respirin persistentment per la boca, i això produeix alteracions en l’anatomia de la cara i de les dents, provocant una aparença que anomenem fàcies adenoide. Els nens amb fàcies adenoide característicament posseeixen un rostre allargat, dents incisius prominents, dents agrupats, mandíbula poc desenvolupada, llavi superior curt, orificis nasals elevats i un paladar arquejat.
Com es realitza el diagnòstic?
El diagnòstic de adenoïditis crònica no sempre és fàcil ja que la simptomatologia es confon amb la de les rinitis o rinosinusitis en el nen. No sempre la mida de les adenoides està directament relacionat amb la simptomatologia. Es poden veure adenoides petites, però que presenten quadres d’infeccions recurrents que afecten a l’orella mitjana i a les fosses nasals. Per tant el diagnòstic de la adenoïditis crònica és essencialment clínic recolzat en una detallada exploració de l’àrea ORL i alguns estudis que es poden realitzar i citarem a continuación
Examen de la cavitat bucofaríngea
Una paladar ogival, que suporta una mala implantació dentària, la sortida de mucositat retronasal, la presència a la paret posterior faríngia de granulacions formades del mateix teixit de les vegetacions de les zones satèl·lits, confirmaran la probabilitat del diagnòstic, sobretot quan les amígdales palatines estan igualment hipertrofiades.
Rinoscòpia anterior
L’avaluació radiogràfica de la nasofaringe és un mètode simple per determinar la mida, forma i posició de les adenoides (amígdala de Luschka). El fet de considerar la clínica en el moment de decidir una adenoidectomia ha fet que els metges busquessin índexs radiològics per confirmar el diagnòstic i la indicació quirúrgica.
Radiografia lateral de cavum
L’avaluació radiogràfica de la nasofaringe és un mètode simple per determinar la mida, forma i posició de les adenoides (amígdala de Luschka). El fet de considerar la clínica en el moment de decidir una adenoidectomia ha fet que els metges busquessin índexs radiològics per confirmar el diagnòstic i la indicació quirúrgica.
Nasofaringoscopia
De gran valor i fiabilitat. Les vegetacions es poden veure a través del nas (endoscopi rígid o flexible). Hi ha grans limitacions en nens petits per dificultats perquè puguin col·laborar en la tècnica.
Estudi del son o polisomnografia
Es realitza com un estudi complementari en aquells casos severs, on pot estar compromesa la salut del pacient.
Indicació quirúrgica per extreure les adenoides
Les indicacions d’adenoidectomia serien: hipertròfia adenoide diagnosticada clínicament o per radiografia / endoscòpia i que produeixi una o més de les següents situacions:
- Obstrucció nasal crònica diürna de més de 6 mesos d’evolució.
- Otitis mitjana aguda recurrent.
- Rinosinusitis aguda recurrent o crònica.
- Otitis mitjana amb supuració crònica.
- Síndrome d’apnea del son.
La indicació quirúrgica sense que hi hagi hipertròfia adenoide s’efectuarà en els següents casos:
- Otitis mitjana recurrent en majors de 2 anys en els quals prèviament hagi fracassat la col·locació de drenatges transtimpànics.
- Otitis mitjana amb supuració en els quals es necessiti una segona col·locació de drenatges transtimpànics.
- Rinosinusitis crònica en la qual es demostra per endoscòpia una infecció adenoide.
En aquestes 3 situacions s’aconsella efectuar una adenoidectomia, ja que se suposa que hi ha una situació de adenoïditis que condiciona la malaltia que crea la indicació.
Tractament quirúrgic: Adenoidectomia
És l’extirpació o extracció quirúrgica de les glàndules adenoides, d’aquesta manera evita i cura, si ja existeixen, les complicacions relacionades amb l’obstrucció nasal crònica de les vies respiratòries moltes de les quals s’han esmentat anteriorment.
Aquesta cirurgia es realitza sota anestèsia general, de forma ambulatòria o sigui que la gran majoria dels pacients poden tornar a la llar unes hores més tard i, la seva recuperació completa tan sols dura uns dies després de la intervenció pot realitzar les seves activitats quotidianes.
Per dur a terme la adenoidectomia, l’otorinolaringòleg insereix un obre-boques a la boca per mantenir-la oberta, podent retirar el teixit adenoide mitjançant una espècie de cureta o microdesbridador, anomenat adenòtom. El sagnat es controla mitjançant apòsits i cauterització.
Alguns cirurgians poden optar per cauteritzar les adenoides, en lloc d’extirpar el teixit adenoide.
Complicacions postquirúrgiques
Hemorràgiques: Es poden presentar per mala tècnica quirúrgica, ingesta prèvia d’aspirina, alteracions sanguínies. Per prevenir l’hemorràgia s’ha de fer una correcta hemostàsia i descartar la presència de restes adenoideos. Sol presentar-se en les primeres hores després de la cirurgia i és rara tardanament.
Torticolis o síndrome de Grisel: Descalcificació i laxitud del lligament atloaxial per inflamació crònica postcirurgia. S’observa una luxació espontània associada a dolor i torticoli. Ha de realitzar endoscòpia per descartar infecció de la zona.
Insuficiència velopalatina (0,03-0,06%): Tancament incomplet del paladar amb les parets faríngies, s’observa transitòriament en el 50% dels pacients operats segons alguns autors. Autolimitat en 2-4 setmanes.
Lesió de la trompa d’Eustaqui: En realitzar la adenoidectomia pot lesionar a nivell de la seva sortida en cavum. Provoca inflamació i el pacient pot referir otàlgia.
Article del Dr. Evians Gómez de la Rosa, servei d’ORL. Novembre de 2016