Segons l’OMS es calcula en 135 milions els malalts de diabetis al món, dels quals un 25% no saben que pateixen la malaltia. Es calcula que amb el creixement actual de nous malalts, en 25 anys s’haurà duplicat el nombre de malalts, que s’acostarà als 300 milions de diabètics
El Dr. Pavia, especialista del Servei d’Endocrinologia Infantil de l’Hospital de Nens de Barcelona, amb les seves respostes ens aporta algunes idees bàsiques sobre la diabetis, i ens acosta breument a les diferents línies d’investigació i futures expectatives de tractament.
Què és la diabetis?
És una malaltia crònica metabòlica, de tipus autoinmune, en la qual es va produint un augment progressiu de la glucosa en la sang (glucèmia), per un defecte en la secreció d’insulina pel pàncrees o bé perquè la insulina no pot exercir la seva acció, degut al fet que existeix una situació de resistència.
Hi ha diferents tipus de diabetis?
Des d’un punt de vista pràctic, podem definir l’existència de dos tipus de diabetis:
a) Tipus 1: també anomenada insulinodependent, en la qual no hi ha producció d’insulina per les cèl·lules beta del pàncrees.
b) Tipus 2: o no insulinodependent en una primera fase, en la qual hi ha una resistència a l’acció de la insulina i que es caracteritza per una excessiva secreció per part del pàncrees.
N’hi ha altres tipus, secundaris a altres malalties o a medicacions, en les quals l’acció de la insulina està frenada o la seva acció dificultada.
Quins factors intervenen en l’aparició de diabetis en el nen i en l’adolescent?
En la diabetis tipus 1, s’hereta la predisposició a la malaltia. Posteriorment, hi ha una inflamació de les cèl·lules beta del pàncrees que fabriquen la insulina. Aquest procés inflamatori, conegut com a “insulitis”, va progressant (veure la figura, amb la primera imatge normal i les següents enfosquin-se pel procés inflamatori) i quan el nombre de cèl·lules funcionant s’acosta el 10%, és quan es manifesta clínicament la malaltia, amb els seus símptomes típics de polidípsia (molta set), poliúria (orinar molt) i pèrdua de pes.
Pel que fa al tipus 2, que s’hereta de forma directa, el que passa és que la insulina no pot fer la seva acció metabòlica i això provoca que se segregui en excés i posteriorment, amb els anys, tingui lloc l’esgotament del pàncrees. La causa més important d’aquest tipus de diabetis és l’obesitat.
Es guareix la diabetis?
En aquests moments cal dir que la diabetis tipus 1 no té una curació definitiva. Hem de pensar que a l’origen hi ha una destrucció total de les cèl·lules beta, per un procés autoimmunitari (el nostre sistema de defenses ataca les cèl·lules) que ara com ara no pot ser reversible. Els estudis que s’estan realitzant sobre tractaments genètics són una via d’esperança per a la curació, encara que no se’n disposarà en breu termini.
En el cas de la diabetis secundària a altres malalties o medicacions, algunes vegades es pot solucionar el problema.
Què és la insulina?
És un polipèptid constituït per dues cadenes d’aminoàcids, en forma helicoïdal i que es troben units per dos ponts que contenen sofre i que estabilitzen la molècula.
Inicialment va ser descrita per Nicolás Paulescu en un treball que s’ha ignorat, i posteriorment van ser Banting i Best, a Canadà, els primers que la van utilitzar per a tractar la diabetis tipus 1 d’un adolescent. La unitat d’insulina es defineix com la quantitat necessària per a disminuir la glucèmia en dejú d’un conill de 2 quilos, des de 120 fins a 45 mg/dl.
Què és “la lluna de mel” en el nen diabètic?
Aquesta fase de l’evolució posterior al diagnòstic i tractament inicial d’una diabetis tipus 1 debutant, es coneix des del punt de vista mèdic com a “fase de remissió”. El mecanisme és el següent: la insulina que s’administra de forma exògena té, a més d’una acció reguladora de la glucèmia, una altra acció que es diu immunomoduladora: és a dir que atenua la resposta de l’organisme a la inflamació de les cèl·lules beta del pàncrees. Així, el procés que s’ha iniciat redueix la seva progressió i fa que les cèl·lules que queden, fabriquin una certa quantitat d’insulina i explica que les dosis d’insulina necessàries per a regular la glucèmia siguin més baixes i per tant l’equilibri metabòlic sigui més fàcil d’aconseguir. Aquesta fase es pot presentar al cap de poc temps després del diagnòstic i té una durada variable, sense sobrepassar generalment l’any.
Des del punt de vista mèdic es defineix com unes necessitats d’insulina al dia fins a 0,3 unitats per quilo, absència de símptomes de diabetis i controls glucémics normals.
Són importants l’alimentació i l’exercici físic en el nen diabètic?
Són fonamentals. Formen part del trípode del tractament dels dos tipus de diabetis que hem considerat.
Amb l’organització d’una dieta adequada a l’edat i activitat física del nen, podem aconseguir la correcta nutrició i el normal creixement. A més, conèixer el total de calories que es prenen i el seu repartiment al llarg del dia, permet acoblar la dosi d’insulina de forma més correcta.
Respecte a l’exercici, no és obsolet recordar l’axioma clàssic de “mens sana in corpore sano”. Una activitat física regular, adequada a l’edat de cada nen i diària, ajuda a aconseguir un bon control metabòlic. En el cas de la diabetis tipus 1 convé recordar que l’exercici ajuda si la dosi d’insulina és la correcta; en cas contrari, es pot obtenir l’efecte contrari. Per a la diabetis tipus 2, l’exercici físic ajudarà de forma notable a reduir el greix corporal.
Està proper un tractament sense punxades?
Farem referència als dos tipus de punxades:
La dels controls glucèmics realitzats en els dits no es poden evitar, ja que representen el sistema de control de les accions terapèutiques que anem realitzant.
La de la insulina: ja s’ha comentat que la insulina és una hormona proteica i per tant no es pot administrar per la boca, ja que es destrueix a l’estómac. Per tant, la punxada és l’única via d’administració de moment, per a la diabetis tipus 1.
En alguns casos d’intolerància important a la punxada, s’ha emprat el bolígraf sense agulla, per dispersió. Amb aquest aparell l’absorció d’insulina és més ràpida i es multipliquen les administracions. Solament s’usa en cas de terror a la injecció. Si ens preguntem si hi ha perspectives, la resposta és afirmativa. En algunes indicacions específiques: lactants, adolescents amb control molt irregular o en diabètiques embarassades, la utilització de les bombes d’insulina pot facilitar i millorar el control metabòlic i disminuir així el nombre de punxades d’insulina. No obstant això, aquest sistema exigeix un bon nivell d’entrenament i ser molt coneixedor de les normes d’autocontrol.
La possibilitat dels trasplantaments d’illots de cèl·lules beta és una bona perspectiva, encara que el tema encara no està bé resolt en humans. Actualment s’estan assajant els xenotrasplantaments, a partir de pàncrees de porc, a nivell experimental.
Dintre dels diferents camins o vies d’administració, després de nombrosos assajos clínics, a la UE s’ha autoritzat la comercialització d’insulina inhalada, que ara com ara està limitada als adults. Els bons resultats publicats, fan pensar que en algun moment es podrà utilitzar en adolescents.
