Dr. Antonio Palomeque Rico
Cap de Servei de la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de Sant Joan de Déu.
UCI és l’acrònim d’Unitat de Cures Intensives, també se la coneix com UVI o AVI, Unitat o Àrea de Vigilància Intensiva.
En els anys 50 arran de les grans epidèmies de poliomielitis als Estats Units i nord d’Europa, es va veure la necessitat de crear unes àrees de vigilància permanent en alguns Hospitals per a mantenir en observació i donar suport respiratori a aquest tipus de pacients, que requerien una atenció constant i especialitzada. D’aquí van sorgir les actuals UCI; així, avui dia als grans hospitals, existeix un grup de malalts que requereixen unes mesures de vigilància més estretes que uns altres, o necessiten algun tipus de tractament de suport que requereix d’uns aparells específics i complexos. Són pacients la malaltia dels quals sol ser aguda i greu i que posa en perill la seva vida; o també potencialment greu de seguir amb una evolució desfavorable, i per a la qual existeixen possibilitats reals de ser tractada.
En altres ocasions es tracta d’una malaltia (en aquest moment controlada), però que en la seva evolució pot arribar a donar importants complicacions, i l’ingrés en UCI s’indica per a poder vigilar estretament (les 24 hores del dia) una sèrie de paràmetres vitals o analítics a fi d’anticipar-se a qualsevol situació desfavorable.
Tots aquests aspectes poden controlar-se bé perquè en aquestes unitats es donen tres grups de circumstàncies: Es disposa d’instruments que ajuden al control, diagnòstic i tractament dels pacients, com són aparells de registre visual (monitors) que van recollint diferents paràmetres vitals del pacient de manera constant. Uns altres dels molts aparells que es troben a les UCI poden ser: respiradors, sistemes de diàlisi o depuració renal, monitors de la pressió intracranial, sistemes de presa de pressió arterial o venosa; ecocardiògrafs, ecògraf doppler, electrocardiografia, carro d’aturades amb desfibril·lador, marcapassos, sistemes d’aspiració, sistemes d’oxigenació,…
Un altre dels elements en l’estricte control del malalt és el del personal, que a part d’estar especialitzat en aquestes patologies, està en contacte constant amb el pacient i és molt més nombrós que en altres departaments de l’Hospital, de manera que cada infermera sol controlar només 2 o 3 nens, i sempre està de presència física un metge com a mínim. I un tercer aspecte és la cooperació amb molts altres especialistes en el seguiment i tractament d’aquests pacients; així existeix una connexió constant amb els equips quirúrgics (neurocirurgia, ortopèdia, cirurgia pediàtrica i cardíaca, otorrino, maxil·lofacial…), altres especialistes mèdics (respiratori, al·lèrgia, digestiu, neurologia…) i altres departaments de l’hospital (banc de sang, diagnòstic per la imatge, laboratori, neurofisiologia, anestèsia…).
El percentatge de nens que han d’ingressar en una UCI és, comparativament amb els que ho fan en altres departaments de l’hospital, molt baix. Per aquest motiu no tots els hospitals tenen aquest tipus d’unitats, que requereixen molt personal, molt entrenat, molt específic i amb equips de guàrdia i equipament important. De fet en una comunitat autònoma com la nostra, amb uns 7 milions d’habitants, existeixen 2 UCI pediàtriques grans i 3 de petites (amb una capacitat total d’uns 45 llits). Per això és important la connexió entre tots els Serveis de Pediatria i Urgències dels diversos Centres Hospitalaris, i un sistema de derivació davant situacions que ho requereixin o davant dades de sospita.
En una UCI pediàtrica ingressen malalts de totes les edats (excepte nounats i prematurs), ja que el denominador comú no és l’edat, ni el sexe, ni el procés que ho motiva, sinó la necessitat de control i tractament intensiu per l’estat crític; per tant poden veure’s lactants de 15 dies o tres mesos, juntament amb nens de set anys, o adolescents de disset.
El percentatge d’ingressos més important correspon a pacients operats i que requereixen en les hores o dies posteriors el suport de respiració artificial, o una estricta vigilància de les seves constants vitals, pel tipus de cirurgia que han rebut: com cirurgia cardíaca amb circulació extracorpòria, pacients de neurocirurgia amb tumors o hemorràgies cerebrals; reconstruccions cranials, maxil·lofacials, trasplantaments renals o ossis, cirurgia ortopèdica de deformacions de la columna o tòrax; resolució d’afeccions del ronyó i vies urinàries o de l’aparell digestiu.
Un altre grup important és la patologia traumatològica greu, bàsicament traumatismes cranials o politraumatismes (per caigudes, accidents de moto o cotxe); els primers es caracteritzen més que per la possible existència de fractura, pel dany que s’hagi ocasionat al cervell, i que es traduirà en un estat de coma o depressió de les funcions cerebrals. Els politraumatismes indiquen fractures o contusions múltiples, i en funció de l’òrgan danyat (fetge, ronyó, melsa, pàncrees, pulmó, ossos…) els controls, especialistes a consultar, i tractament a seguir i el pronòstic seran diferents.
El tercer i divers gran grup són les afeccions mèdiques: des de la patologia infecciosa (meningitis, encefalitis, sèpsia), a la de tipus respiratori (bronquiolitis, asma, broncopneumònia, vessaments pleurals,…), passant per la de tipus neurològic (convulsions rebels, estats de coma, descompensacions en malalties metabòliques,…) o cardíaca (insuficiència cardíaca, miocarditis, alteracions del ritme cardíac,…). I tots aquests malalts poden venir des dels quiròfans de l’hospital, des del Servei d’Urgències, des de les plantes del propi centre, o des d’altres Hospitals mitjançant un sistema de transport medicalitzat (UVI mòbil).
És l’aparell utilitzat per a substituir l’esforç respiratori del malalt, subministrant-li un percentatge d’oxigen, a triar, i uns volums i pressions també predeterminades, de manera que el nen es mantindrà adormit (amb sedants, tractament per al dolor i de vegades amb paràlisi muscular) i és l’aparell el que controla la seva respiració, així el malalt descansa i es poden optimitzar les característiques de ventilació. En fases posteriors, existeixen modalitats de respiració en les quals és el mateix pacient el qui controla la seva respiració amb l’ajuda de l’aparell. Per a assistir el malalt, en ocasions es pot fer-lo a través d’una mascareta (ventilació no invasiva), que cal que estigui despert i certa col·laboració; encara que generalment s’ha introduir un tub per la boca o nas fins a la tràquea per a connectar el sistema de ventilació.
Què és un monitor? Què són tants cables i tubs?
Sempre sorprèn la quantitat de cables i tubs que duen aquests pacients. Els primers són per a enviar al monitor (pantalla tipus televisió), on es van recollint, les constants vitals del pacient i apareixen en forma de nombres, ones o gràfiques. Això evita els controls directes d’infermeria i ofereix dades més fiables i objectives. Normalment duràn 4 cables al pit (que recullen l’electrocardiograma, les pulsacions del cor i el nombre de respiracions per minut), i altre en un dit (per a recollir l’oxigenació de la sang). També es recullen de manera automàtica la temperatura i la pressió arterial (amb un maneguet a cama o braç, o a través d’un catèter). Els valors de totes aquestes variables estan limitats per alarmes de màxims i mínims, que avisen quan es depassen. En ocasions el malalt pot dur una sonda de nas a estómac (per a alimentar-se o per a buidar-ne els sucs), una mascareta en nas i boca, o dos petits tubs a les fosses nasals (ulleres nasals) per a subministrar oxigen. Altres sistemes de control impliquen tubs o catèters al tòrax, abdomen o cap, però només són necessaris en circumstàncies molt especials, quan es col·loquen es dorm al pacient i es manté adormit i sense dolor.
Què és un catèter?, i una bomba d’infusió?
Per a evitar múltiples punxades, s’intenta col·locar des del moment d’ingressar un tub de plàstic (catèter) en una o diverses venes (en braços, coll o tòrax), que servirà per a subministrar medicació, alimentació per vena, sèrums o transfusions. També per a extreure sang per a fer anàlisi sense necessitat de tornar a punxar. Quan el malalt està inconscient o en determinades circumstàncies que no pot prendre res per via digestiva, tot ha entrar per vena (en quantitats proporcionals al seu pes, edat i malaltia que motiva el seu ingrés, i que poden oscil·lar ens 500 i 2500 ml al dia), aquestes entrades de líquids deuen ser regulars, i per a això s’empren les anomenades bombes de infusión, en les quals s’assenyala el volum i temps desitjats i automàticament van infonent aquest líquid, amb unes alarmes que s’activen a l’acabar-se o detectar increments de pressió.
Com s’alimenten els nens a la UCI?
Si estan conscients i poden menjar de tot, la dieta és la convencional. Després de moltes intervencions quirúrgiques l’intestí que gaudeix de moviments (peristaltisme) per a fer progressar el seu contingut, queda immòbil durant unes hores. Per això no es pot ingerir res per boca; una vegada el sistema digestiu torna “a moure’s”, l’alimentació inicialment sol ser en forma líquida o tipus farinetes. En cas que el nen estigui inconscient (ja sigui per la seva malaltia o per la medicació), es col·loca un fi tub de goma pel nas fins a l’estómac o duodè i es passen uns preparats en forma líquida que aporten totes les necessitats energètiques i de principis elementals. Si es tracta d’un lactant, també mitjançant aquesta sonda pot passar-se-li la llet de la seva mare. En algunes ocasions l’alimentació pot aportar-se a través d’una vena, i encara d’aquesta manera la nutrició serà completa permetent el correcte desenvolupament del malalt.
Com és la vida diària en una UCI?
Perseguir un control exhaustiu té una sèrie d’inconvenients. Una primera molèstia és que sempre hi ha els llums encesos; unes altres són estar connectat per cables al monitor de capçalera, dur un o diversos sèrums en braços, coll, etc. També les alarmes dels monitors poden sobresaltar, encara que només és un avís al personal de la Unitat. La sonda que potser du pel nas fins a l’estómac, encara que també és molesta, evitarà que vomiti i servirà per a alimentar-se i subministrar-li algunes medicacions (en comptes de prendre-les per boca). En ocasions pot ser que estigui nu amb una espècie de bolquer d’un sol ús, o amb una camisa de dormir que et proporcionarem; és útil per a poder valorar i explorar freqüentment de manera integral sobretot si el malalt resta inconscient i no pot col·laborar a treure’s la roba; de totes maneres estarà tapat per la roba del llit. Les necessitats les haurà de fer tombat (amb una espècie d’orinals especials), encara que potser per a vigilar l’orina durà una sonda de goma als genitals (uretra) i que arriba fins a la bufeta, de manera que l’orina va sortint a mesura que es produeix i es va emmagatzemant en una bossa. En cas de mantenir-se inconscient la higiene diària l’efectuarà diàriament el personal d’infermeria, si pot col·laborar en algun aspecte ho podrà fer el nen malalt directament. Si resta despert, cada dia coneixerà l’equip de la UCI, tres torns d’infermeres i possiblement dos o tres de metges, són els seus amics i estan aquí per a ajudar-lo; el malat ha d’explicar els símptomes, molèsties i sensacions, perquè ho puguin fer tan bé com sigui possible; però també altre personal de l’Hospital el visitarà, depenent del problema que tingui. Tots ells explicaran als pares i al nen l’evolució de la malaltia, els dubtes i quines seran les manipulacions a les que pot estar sotmès.
Poden estar els pares amb el nen ingressat a la UCI?
L’organització de les visites al pacient ingressat en una UCI, o l’estada dels pares són molt diverses segons l’organització de cada Hospital i les possibilitats que ofereix la Unitat. La família no podrà estar amb el nen malat de manera permanent ja que l’espai sol ser escàs i l’important és la vigilància pels professionals. Els pares solen entrar per períodes d’una hora aproximadament (tres o quatre vegades al dia), normalment en grups de dues persones, que es poden alternar, i disposen d’una sala d’espera on poden estar més temps. Se’ls informa per part del metge de guàrdia i infermeria periòdicament (quan entren a visitar) o sempre que hagi algun canvi important. Existeix una línia telefònica directa per a poder parlar en qualsevol moment. Si el nen està conscient li podran portar alguna joguina, tebeo o llibre; també pot escoltar música (amb auriculars) o mirar la televisió o DVD. Menjar o begudes no es poden entrar i les subministra l’Hospital. I quan estigui solucionat el problema que va originar l’ingrés a la UCI, serà traslladat a una habitació de planta de l’Hospital pertinent a la teva malaltia, o si pot regressar a l’Hospital que l’havia derivat, el traslladarem en ambulància perquè segueixi l’evolució amb el seu equip mèdic habitual.
| |
