El triatge a Urgències

Des de fa més de dos anys tenim instaurat al Servei d’Urgències un sistema de triatge o classificació de pacients, que realitza personal d’infermeria format en la matèria.

Els sistemes de classificació dels malalts es van idear fa bastants anys i es basen en la medicina de l’adult. A Espanya està bastant estès el Sistema Espanyol de Triatge, que es basa en el Model Andorrà, que té un prestigi consolidat. En pediatria no existeixen models i els hospitals pediàtrics que ho han implantat han fet una adaptació “a mida”.

L’interès en classificar els malalts sorgeix sobretot a partir de l’elevada pressió assistencial. Els professionals volem estar segurs que en una sala d’espera plena no hi hagi un pacient que necessiti una atenció immediata o relativament ràpida. També dins de la “no urgència” hi ha nivells de gradació, no és el mateix un nadó esperant a la sala d’espera que un adolescent.

El triatge en Urgències té un paper molt important en millorar la qualitat: ordena als pacients per nivell d’urgència, prioritzant els que tenen una patologia que necessita atenció més primerenca. I encara que l’espera en condicions de saturació és inevitable, amb el triatge tenim la situació més controlada, ja que coneixem la patologia i les circumstàncies dels pacients de la sala d’espera. El triatge porta implícit el fet que els pacients no es veuran en ordre d’arribada sinó de necessitat.El triatge també serveix per organitzar els espais i determinar en quin lloc esperaran els pacients i on seran visitats.

El concepte d’urgència és molt complex i es confon amb altres termes, com ara la gravetat. És a dir, que tot el que és urgent no és greu, ni tot el greu, urgent. La urgència es relaciona amb el temps: el pas del temps té capacitat per descompensar més el problema d’origen. I d’aquí la inquietud que ens genera als metges i infermeres el tenir una sala d’espera amb molts pacients pendents de visita.

El sistema de triatge que utilitzem està basat en 5 nivells:

• El nivell I és el de pacients que necessiten reanimació, com per exemple quan un pacient entra a Urgències amb una parada cardiorespiratòria o amb convulsions actives
• El nivell II és Emergència. Pacients amb patologies que necessiten una atenció ràpida per recuperar-se i millorar el seu pronòstic. Risc vital evident
• El nivell III és el d’Urgència. En aquest grup s’inclouen bastants dels pacients de la nostra activitat quotidiana, per exemple la majoria dels nens que consulten per dificultat respiratòria o les febres elevades en lactants petits
• El nivell IV es considera de Semi-Urgència. Són pacients menys urgents i que majoritàriament poden ser valorats de forma ambulatòria
• El nivell V es considera No Urgent. Són pacients sense risc vital el motiu de consulta pot clarament ser resolt en un altre circuít

Els serveis d’Urgències d’adults solen tenir més complexitat que els pediàtrics. I tenen més proporció de pacients amb nivells I, II i III. Afortunadament en pediatria tenim molt pocs pacients de nivell II i molts menys de nivell I. El nostre grup principal són els pacients de nivell IV, seguint de prop els de nivell III i posteriorment els de nivell V.