Tics

Quina és la freqüència dels tics durant la infància?

La freqüència real dels tics no es coneix amb exactitud ja que la majoria dels casos no ho consulten amb el pediatra i acostumen a desaparèixer al poc temps. Si més no, alguns estudis afirmen que el 6% de nens en edat escolar han presentat tics en algun moment. Respecte del sexe, és més freqüent en els homes i, segons el tipus de tic, pot arribar a una relació de 4:1.

Per quin motiu es produeixen?

L’origen encara no és ben sabut. Fa anys es pensava que la causa era exclusivament psicològica però, actualment, hi ha evidències suficients per pensar en un factor genètic en l’origen dels tics, especialment en els crònics. Aquestes alteracions genètiques podrien alterar el funcionament normal dels neurotransmissors (substàncies químiques que transmeten els estímuls entre les neurones) tot provocant l’aparició del tic. No obstant, encara no s’ha pogut identificar cap gen concret i els estudis realitzats en famílies amb diferents membres afectats suggereixen la intervenció de diversos gens (herència poligènica) així com una influència decisiva dels factors ambientals en l’aparició i manteniment dels tics.

Aquests factors ambientals també són evidents a traves de l’observació dels tics: augmenten amb l’estrès i disminueixen amb el repòs. A més a més, els nens grans descriuen una situació d’incomoditat imprecisa que es calma quan fan el tic, és a dir, tenen la “necessitat” de fer-lo.

Quants tipus de tics hi ha?

Els tics es classifiquen segons el tipus i l’evolució. 

Segons el tipus poden ser:

· Motor simple: moviment breu i aïllat com el parpelleig o sacsejades de cap.
· Motor complex: moviment més elaborat i complicat que pot semblar voluntari com gratar-se o tocar objectes.
· Fònic simple: sons aïllats sense significat com la tos o raspera.
· Fònic complex: vocalitzacions elaborades com síl.labes o paraules, ecolàlia (repetir paraules) o coprolàlia (paraules malsonants).

Aquests tipus de tics poden presentar-se aïllats o associats els uns amb els altres en forma de tics múltiples.

Segons l’evolució, els tics es classifiquen en transitoris i crònics:

· Tic transitori: dura entre un i dotze mesos.
· Tic crònic: dura més d’un any i encara que pot presentar intervals lliures de tics, aquests mai no passen dels tres mesos. El tipus més important dins d’aquest grup és la síndrome a de Gilles de la Tourette.

Què és la síndrome de Gilles de la Tourette?

És un trastorn de tics crònics, múltiples, motors i fònics que varien en tipus i intensitat al llarg del temps. Comença abans dels 18 anys d’edat i provoca una interferència important en les activitats de la vida diària, familiars i escolars. Normalment es relaciona amb pensaments obsessius i fòbies que obliguen al pacient a realitzar comportaments compulsius (accions repetitives i estereotipades com rentar-se les mans repetidament, recomptes, ordenar objectes, etc.). A més a més, es poden acompanyar d’altres alteracions de l’ànim (ansietat/depressió) i de trastorns del comportament i del l’aprenentatge.

Aquesta malaltia ha de ser diagnosticada i controlada per l’especialista i acostuma a necessitar tractament farmacològic per controlar els símptomes ja que interfereix de manera significativa en les activitats de la vida diària. No obstant, un alt percentatge de pacients presenta una millora del trastorn amb el pas del temps.

Els tics són senyal d’algun problema greu?

Primerament, s’ha de diferenciar el tic d’altres trastorns del moviment que poden ser semblants. És per aquest motiu que l’especialista ha de confirmar el diagnòstic, sobretot en els tics de llarga evolució.

Només un percentatge petit dels tics és causat per lesions cerebrals o malalties neurològiques encara que aquests pacients presenten uns símptomes associats bastant evidents que ajuden al neuròleg a realitzar el diagnòstic. Poden aparèixer després d’un traumatisme cranial, com efectes secundaris d’alguns fàrmacs, després d’algunes malalties infeccioses o en alguns casos de retard mental, autisme, etc.

Finalment, s’ha de considerar que, en ocasions, els tics crònics poden estar associats a altres processos com comportaments obsessius, ansietat, depressió, dèficit d’atenció amb hiperactivitat, trastorns de la son i dificultats en l’aprenentatge. Aquesta patologia associada ha de ser avaluada i tractada correctament pel neuròleg o psiquiatra infantil amb els recolzaments psicològics i pedagògics necessaris.

Quina conducta cal seguir davant un nen amb tics? Es poden prevenir?

Encara que sembla existir una base física/genètica per a l’aparició dels tics, poden adoptar-se algunes normes per tal d’eliminar els factors que els desencadenen. 

Primerament, no cal culpabilitzar el nen. El pacient amb tics no els pot evitar i no els fa a propòsit encara que el tic sigui sorollós o socialment molest. No serveix de res prohibir que el nen faci tics perquè no els pot controlar. Aquesta conducta provoca, paradoxalment, un augment dels tics ja que s’incrementa el nivell de tensió sobre el nen i l’ansietat que el nen sent.

Cal observar l’evolució dels tics, si empitjoren o milloren amb el temps, però sense que el nen se senti observat. També cal saber si existeix algun problema d’ansietat en el nen, preguntant-li tant a ell, als pares i als professors. Si el pacient està preocupat pels tics, cal tranquil.litzar-lo tot informant el nen de la natura benigne i transitòria que aquests presenten.

Per tal de prevenir l’aparició i la cronificació dels tics cal evitar els factors estresants: programar adequadament les feines escolars, regular els horaris de son, evitar la programació de TV que no és adequada així com l’abús de videojocs, etc.

Hi ha medicaments per tractar els tics?

Hi ha diversos fàrmacs per tractar els tics però no sempre cal fer-los servir. El tractament d’un nen amb tics ha de ser individualitzat i s’ha de reservar pels casos en què el tic trastorni, per la forma o la intensitat, l’activitat diària del pacient. A més a més, han de ser limitats en el temps i retirar-se tan aviat com s’observi un control eficaç dels símptomes. Cal tenir en compte que els medicaments no curen els tics, només els controlen i que molts tics desapareixen espontàniament després de cert temps d’evolució.

Entre el fàrmacs que més es fan servir destaquen la clonidina, l’haloperidol, la pimocida, la risperidona, la fluoxetina, la paroxetina i el metifenidat. Tots aquests tractaments han de ser indicats i controlats pel neuròleg o pel psiquiatra amb visites freqüents, sobretot quan es modifiquen les pautes. Sempre es comença el tractament amb dosis baixes que s’augmenten de manera progressiva segons la resposta i la tolerància. Quan s’arriba al control acceptable dels tics (quan no interfereixen en l’activitat habitual) es mantenen un temps prudencial i es comença la retirada progressiva, tot vigilant la reaparició dels símptomes.

Altrament, el tractament farmacològic sempre ha d’anar acompanyat per la informació/educació del nen, familiars i professors. Moltes vegades és necessari el recolzament i el tractament psicològic per identificar i solucionar les causes desencadenants del tic. Si això no és possible, s’intenten minimitzar les conseqüències del tic en la conducta del nen, especialment en casos de tic crònic.