L’otitis mitjana aguda és una inflamació de la mucositat de l’oïda mitjana i és una de les patologies més freqüents en edat pediàtrica.
L’oïda es divideix en tres parts: oïda externa, oïda mitjana i oïda interna.
Les dues primeres parts tenen la funció de recollir i transmetre el so mentre que l’oïda interna regula l’equilibri.
L’oïda mitjana és una cavitat aèria que té uns óssos petits encarregats de transmetre a l’oïda interna el moviment timpànic produït pel so.
L’oïda mitjana es comunica amb la mastoide i, mitjançant la trompa d’Eustaqui, amb l’orofaringe. Les característiques anatòmiques d’aquesta trompa, que és més curta i horitzontalitzada que en l’adult i es col.lapsa amb més facilitat, afavoreixen la disfunció en edat pediàtrica.
· Què és l’otitis mitjana aguda?
· Quines són les causes més freqüents?
· Quines són les manifestacions clíniques?
· Existeixen factors que predisposin l’aparició d’OMA?
· Quins són els possibles tractaments?
· Quina és l’evolució?
Què és l’otitis mitjana aguda?
L’otitis mitjana aguda és una inflamació de la mucositat de l’oïda mitjana. És freqüent que les cel.les de la mastoide adjacents i la mucositat tubárica pateixin algun grau d’inflamació.
Quines són les causes més freqüents?
Els gèrmens més freqüents aïllats a l’exsudat de les otitis mitjanes són bacteris 55% (Streptococcus Pneumoniae i Haemophilus Influenzae), associats o no a un virus en un 25% (adenovirus, virus respiratori sincitial, enterovirus, parinfluenza, rinovirus, etc).
Pot ser que en un 20% dels casos no s’aïlli cap germen patogen i una disfunció de la trompa d’Eustaqui ocasioni una inflamació aguda de l’oïda mitjana.
Quines són les manifestacions clíniques?
La clínica de les otitis mitjanes pot variar segons la intensitat del quadre i l’edat del nen que la pateix. Els lactants poden tenir símptomes generals importants (febre, decaïment, irritabilitat, plors inexplicables, rebuig als aliments o diarrees). La compressió de la part anterior del pavelló auricular pot ser dolorosa. El dolor i la disminució en l’audició acostumen a ser símptomes acompanyants importants en nens grans.
Segons l’evolució, els casos més avançats poden tenir la supuració d’un líquid serós, purulent o sanguinolent si es produeix perforació timpànica.
Existeixen factors que predisposin l’aparició d’OMA?
Si, els més freqüents els podem classificar en:
1) FACTORS FAMILIARS. Factors inmunològics o anatòmics de l’estructura cranial poden afavorir la persistència d’otitis.
2) FACTORS RACIALS. La raça blanca té una incidència superior d’otitis que la raça negra americana i africana.
3) SEXE. És més freqüent en nens que en nenes.
4) EDAT. Incidència i prevalencia d’otitis en edat preescolar. Amb l’edat, la incidència d’otitis mitjana disminueix considerablement degut a la maduració inmunològica i anatòmica de l’oïda mitjana i la trompa d’Eustaqui.
L’otitis que apareix abans dels 6 mesos de vida predisposa un augment en la freqüència d’otitis durant la infància.
5) PERÍODE CLIMÀTIC. La incidència d’otitis mitjana aguda és menor durant els mesos de juliol, agost i setembre.
6) INFECCIONS RESPIRATÒRIES SUPERIORS. Els refredats nasals augmenten les otitis.
7) ESCOLA INFANTIL. Els nens que van a la guarderia tenen una major incidència d’otitis. En tenen més els que hi van tota la jornada en comparació amb els que ho fan poques hores. També cal destacar que el risc de patir otitis mitjana s’incrementa en relació directe al número de nens amb què es té contacte; per tant, a les grans guarderies, teòricament, hi ha més risc de contreure otitis.
8) LACTÀNCIA. La lactància materna durant un període de temps llarg té un efecte protector pel lactant quan hi ha infeccions. Estudis epidemiològics mostren que els nens alletats per la mare durant 3-6 mesos tenen una incidència significativament menor d’otitis.
La manera que té el nen de prendre’s el biberó també és important. Els nens que s’alimenten tombats horitzontalment al bressol tenen més risc de patir otitis que els que ho fan semiincorporats.
9) HÀBITS I FACTORS AMBIENTALS. El tabaquisme passiu afavoreix l’aparició d’otitis mitjana aguda.
El risc d’otitis augmenta en nens amb respiració bucal habitual produïda per hipertròfia d’adenoides.
Quins són els possibles tractaments?
Un cop realitzat el diagnòstic, el pediatra indicarà el tractament més adient. En molts casos serà suficient el tractament dels símptomes. Si es donen determinades condicions o en nens amb facrors de risc s’indicaran els antibiòtics. L’objectiu del tractament és millorar la clínica (dolor òtic) i prevenir l’aparició de complicacions (com mastoïditis o meningoencefalitis).
Quina és l’evolució?
Tot i la importància d’aquest tipus d’infeccions, l’evolució natural de l’otitis mitjana aguda segons els últims estudis indica que la resolució espontània es troba entre el 70% i 90% de cures. Els antibiòtics milloren aquesta resolució en un 14% dels casos. És important senyalar, però, la disminució significativa de complicacions com mastoiditis i meningoencefalitis en relació a l’era preantibiòtica.
Revisat i actualitzat a l’Agost de 2016
