Això és la realitat. Quan es parla de maltractament a infants s’ha de pensar en els que es produeixen en l’àmbit familiar. Els extrafamiliars existeixen diríem que són anecdòtics, i malhauradament són els que omplen els mitjans de comunicació, però no són els més freqüents ni preocupants.
És difícil donar xifres d’aquest fenòmen, ja que només es coneixen els casos declarats i amb mesures de protecció. En un informe del mes de març del 2017, de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), ens diu que des de març del 2016 a març del 2017 des dels centres sanitaris s’havien declarat 158 casos, dels que un 22, 22 % pertanyien a nens i nenes d’entre 3 i 5 anys i 16,7% menors de 12 mesos. A la vegada el mateix informe diu que hi ha 6956 infants amb mesures de protectores a Catalunya sobre una xifra de 1.393.928 infants.
Què s’ha d’entendre per maltractament infantil?
Un infant és maltractat quan és objecte de violència, física o psíquica, de fet i/o per omissió, per part de les persones de les quals depèn per el seu correcte desenvolupament.
Quins tipus de maltractament poden existir?
El físic, la negligència o abandonament, l’emocional o psicològic, l’abús sexual, el prenatal, la simulació en terceres persones o síndrome de Münchhausen per poders, que serien els intrafamiliars i l’institucional, l’explotació laboral i l’explotació sexual que serien els extrafamiliars.
Què cal conèixer ?
Cal entendre el fet del maltractament, però això no vol dir acceptar-lo, justificar-lo i no lluitar per la seva desaparició. Entendre aquestes situacions i tenir explicació de per què s’esdevenen és un primer pas per abordar i no rebutjar indiscriminadament els factors que les afavoreixen. Comprendre aquestes situacions significa ser capaç d’arribar a considerar que determinades circumstàncies socio-familiars I personals han provocat que un subjecte maltracti i que qualsevol persona en les mateixes condicions podria tenir una conducta semblant.
Podem condemnar el fet objectiu del maltractament però respectar la subjectivitat de l’agressor.
L’infant maltractat és el “símptoma” d’una família desestructurada o desestabilitzada, en grau diferent, per raons diverses de la interelació parental, la relació de cadascun dels membres de la parella, la vida laboral o social.
L’infant viu en un entorn que no li permet un correcte vincle afectiu. Un entorn que mostra la negligència, el rebuig o l’agressivitat i que s’utilitza el model de correcció per la violència per resoldre o corregir els problemes. En el cas de l’abús sexual amb una relació de coacció, por, culpabilitat i manteniment del silenci a la vegada que de satisfacció de l’adult .
Es tracta d’una realitat transversal de la societat, no succeeix només en un tipus social de famílies. Pot estar a tots els nivells socioeconòmics i de formació. Tots som potencialment possibles maltractadors si ens possessim en determinades circumstàcies d’adversitat.
Amb totes aquestes premises es pot intuir que el treball a realitzar amb aquestes famílies i infants serà multidisciplinari.
Quines repercusions té en l’infant?
No es poden generalitzar però el que sí que sempre existiran, seran repercusions emocionals i psicològiques, en més o menys intensitat.
Les repercusions dependran del tipus de maltractament, l’edat en que es produeix, la intensitat, la durada o els factors de compensació com pot ser algun familiar de referència.
És un problema de salut o judicial?
És un problema de salut greu per les conseqüències biològiques i psicològiques que comporta. S’ha posat de manifest que els maltractaments infantils, el desemparament i altres circumstàncies que alteren la relació pares-fills s’associen significativament amb moltes de les principals causes de mortalitat en l’adult, com ictus, càncer i cardiopaties. Aquestes conseqüències heterogènies, incloent-hi la depressió i el suïcidi, la hipertensió i la diabetis, el tabaquisme, l’alcoholisme i altres drogodependències testimonien convincentment la vulnerabilitat biològica dels infants davant experiències estressants.
Qualsevol infant sotmès a un esdeveniment traumàtic agut pot patir una alteració de la seva resposta emocional. Quan es produeix en forma d’una sèrie continuada de situacions traumàtiques al llarg dels primers anys de la vida, és a dir, en fases precoces del desenvolupament cerebral pot donar manifestacions al llarg de la vida.
Poden presentar un desenvolupament cognoscitiu més baix i una freqüència més alta de trastorns de conducta i fracàs escolar .
Un risc important és que l’haver viscut en un ambient educatiu i emocional advers des de les primeres etapes pot condicionar la manca d’establiment de vincle emocional i estimulatiu amb les teòricament persones de referència. Això, un cop adults poden reproduir amb els seus fills. És un model que es pot reproduir generacionalment.
Atenent a la pregunta que ens feiem, és evident que hi haurà situacions en les que s’haurà de penalitzar als maltractadors.
És facil de diagnosticar?
No. Cap de les tipologies presenta unes manifestacions inequívoques. Hi ha lesions o manifestacions a l’infant que hi poden fer pensar, però si no ens ho diuen, sigui pel que ho ha patit o per algú que ho ha presenciat, no ho podem assegurar. Serà la conjunció de manifestacions físiques, emocionals, les dades obtingudes amb la història, les conductes de l’infant i els acompanyants familiars així com l’observació mantinguda les que faran que ens orientem a a fer el diagnòstic.
S’ha de fer una avaluació multidisciplinària de l’infant i els seu entorn més proper, per tal d’arribar al diagnòstic. S’han d’ avaluar les repercusions que aquest fenòmen ha deixat empremta a l’infant, com s’ha de protegir-lo i com s’ha d’actuar per rehabilitar l’infant i la seva família.
Com hem d’actuar?
Hem de diagnosticar el maltractament al costat dels pares o la família i no en contra d’ells. Intentar resoldre les motivacions que van motivar o motiven una conducta o una disfunció parental. Cal pensar que probablement en el seu moment no hem sapigut o no vam saber actuar quan ells havien estat víctimes.
El que sempre hem de fer és protegir l’infat i rehabilitar-lo a la vegada que rehabilitar la família. La protecció cap a l’infant pot suposar que temporalment es separi de la famílIa. Hi també hi haurà casos en que la separació serà definitiva. Pediatres, psicòlegs, treballadors socials, educadors i en ocassions cossos de seguretat i justícia han de treballar plegats.
Què cal fer per prevenir aquestes situacions?
Propiciar el bon tracte als infants. Si definim la salut com algo positiu s’ha de plantejar l’objectiu del bon tracte als infants
Tenim la prevenció primària que va dirigida a tothom per tal que no es presenti el fenòmen. Propiciar la reducció o eliminació dels factors ambientals i socials que poden afavorir la presentació. Sensibilitzar del que és i suposa el fenòmen del maltractament. Promoció del bon tracte, increment de la tolerància a la frustració, donar eïnes per l’educació de l’infant, cobriment de les seves necessitats, donar alternatives a la correcció violenta. Un moment idoni és durant l’embaràs. També cal la millora de l’autoestima dels infants i l’autoprotecció.
La prevenció secundària sobre els infants I famílies en situació de risc per tal de reduir o fer desapareixer aquestes situacions abans que es desenvolupi l’adversitat del maltractament amb la detecció precoç i millorant la competència personal.
Dr. Martínez Roig. Febrer de 2018
