Si la majoria dels nens presenten continència urinària durant el dia a partir dels 2–4 anys d’edat, l’enuresi és la incontinència urinària a partir d’aquesta edat.
Es poden trobar tres subtipus d’enuresi: només nocturna, només diürna o mixta. Per la seva forma de presentació també podem parlar d’enuresi primària quan el nen mai ha presentat continència urinària durant un període perllongat i d’enuresi secundària quan el nen mulla la roba durant el dia o la nit després d’un període de continència de 6 a 12 mesos.
La denominació enuresi diürna primària fa referència si persisteix durant el dia després dels 4 anys i enuresi nocturna primària si persisteix durant la nit després dels 6 anys.
L’enuresi nocturna és el tipus més freqüent, constitueix el 85% de tots els casos. Es produeix almenys “un episodi de mullar el llit” en el 15–30% dels nens de 6 anys i amb major prevalença en nens que en nenes.
Si, existeix una predisposició genètica. La incidència quan cap dels pares va tenir enuresi és del 15%, si un progenitor l’ha patit augmenta al 44% i si són ambdós pares el percentatge ascendeix al 77%.
Quines altres causes poden ser determinants en la seva aparició?
En termes generals podem parlar d’enuresi no orgànica i d’enuresi orgànica.
Existeixen múltiples factors que poden determinar l’aparició d’enuresi no orgànica:
· Retard de la maduració.
· Problemes per a despertar.
· Escassa capacitat funcional de la bufeta.
· Deficiència de l’hormona antidiurètica.
L’etiologia orgànica està present en menys del 5% dels nens amb enuresi primària i en només un 1% dels nens amb enuresi primària nocturna. La infecció del tracte urinari és l’etiologia orgànica més freqüent.
Entre les causes poc freqüents s’inclouen:
· Uretritis química distal per irritants químics com les sals de bany.
· Obstrucció intensa del tracte urinari inferior com l’existència de vàlvules uretrals posteriors, duplicació uretral, quist uretral.
· Anomalies congènites com espina bífida.
· Altres encara menys freqüents com ectòpia uretral, diabetis mellitus o insípida, masses pèlviques.
Quines dades podem trobar en la història clínica i en l’exploració física?
L’exploració física és, en la major part dels casos normal.
· Es realitzarà una història detallada amb el nombre de miccions al dia, escapades diürnes, nombre de nits humides per setmana, hàbit del nen d’aguantar-se per anar al lavabo, ingestió excessiva d’aigua.
· Història psicosocial per a avaluar l’actitud i els problemes socials o emocionals que ocasioni.
· Hàbits que indiquin inestabilitat o escassa capacitat vesical com l’augment de la diuresi durant el dia, doll urinari de petit calibre o intermitent, miccions infreqüents, incontinència a l’esforç, son molt profund o incontinència nocturna.
Quines exploracions complementàries seran d’ajuda per al diagnòstic?
Es realitzarà una anàlisi d’orina i cultiu a la visita inicial.
Altres proves que es poden sol.licitar segons cada cas són: ecografia renal i vesical, cistouretrografia o estudis urodinàmics.
Pot el pediatre estudiar i tractar l’enuresi o té que ser remès a l’especialista?
En línies generals el pediatre està àmpliament qualificat per a dur a terme el diagnòstic i tractament d’aquesta patologia. En casos especials realitzarà la consulta a l’especialista.
Habitualment no s’indica tractament abans dels 6 anys perquè la taxa de curació espontània és elevada. Fins i tot després dels 6 anys, la curació espontània en l’enuresi primària ascendeix al 15%.
En què consisteix el tractament?
En cas de tractament, aquest consisteix en:
a) Normes d’assessorament al nen i als pares (fonamentals).
· El nen adopta un paper actiu i responsable (duu un calendari de les nits que mulla i no mulla el llit, orina just abans d’anar al llit, es canvia la roba mullada).
· És aconsellable no administrar líquids al nen havent sopat.
· Quantificar la ingestió diària de líquids (aigua, llet, refrescs, sopes)
· S’evitaran els càstigs i respostes negatives.
· Es donarà reforç positiu al nen per no mullar el llit (gratificacions).
· Si l’enuresi és diürna s’indicarà al nen que realitzi miccions cada 2 hores.
Si les mesures anteriors no són massa efectives es podrà valorar la utilització de:
b) Alarmes d’enuresi: ensenyen al nen a despertar-se davant la sensació de bufeta plena. S’utilitza en nens a partir dels 7 anys i requereix la col.laboració del nen i dels seus pares. S’ha observat una taxa de millora amb aquest mètode del 70%.
c) Desmopresina o hormona antidiürètica. Fàrmac amb acció antidiürètica, que redueix la producció d’orina i conseqüentment la bufeta s’omple menys.
El nostre organisme la produeix de forma natural a fi de regular la retenció o eliminació d’aigua.
S’administra en comprimits estrictament sota indicació mèdica i el tractament acostuma a durar alguns mesos, amb controls mensuals de valoració i reforç per part del pediatre i una retirada de la medicació de forma escalonada.
És fonamental realitzar una valoració de cada cas a fi d’aplicar les mesures i el tractament correcte.
Quina actitud hem de prendre quan no està indicat cap tractament?
En els casos que no estigui indicat iniciar cap tractament hem de contemplar l’enuresi nocturna (la més freqüent) com una variant de la normalitat. No hem de crear “cap problema” quan tot es redueix a un canvi i rentat de roba.
Revisió i actualització Juny 2012
